El que fou.

Després del temps, les llistes i els plors. Després d'ofegar-se, perdre's i reviure amb tu. Després de que una part de mi morira. Després de tu i el teu poder. Després de perdre i no sentir caliu. Tot després ve. Esta vegada per una fulla. Tot fou riu i aigua en aquell moment. Ja no m'ofega. He renunciat i he surat. 

Sure. 

Sols m'he de mantindre fins tornar a tenir alè. Però no, no tornaré.

El remolí d'aigua em feia feliç a trompetons, era plaenter. Veia com es consumien les forces; però no com anava perdent el control, fins que el vaig perdre. Esperava i intentava que el remolí amansara, que em deixara alenar una vegada més per poder seguir intentant-ho. Em deixà creure que alenava, però només era una petita bombolla d'aire als meus nassos. El remolí ja no era part de mi, sols seguia absorbint per seguir existint. Quina culpa? No hi ha culpa, sols l'egoisme de voler existir així.

Vaig donar una ultima braçada per eixir. Va ser una fulla, una fulla vella en la que jugava, una fulla de la que estava ben enamorada en un sentit no plaenterament efímer. Era un amor real, dels de sempre i per a sempre amb uns continus trompetons. Un amor real a trompetons. Eixa fulla em va acaronar el coll mentre se m'acabava l'aire. Eixa fulla em va fer sentir el caliu que el remolí, ja, feia temps que no em donava. En eixos moments no recordes fulles, ni flors; sinó que solament veus aigua i més aigua. Per totes bandes.

Eixa braçada va anar acompanyada d'un adeu, d'un "ho sent", d'un "m'agradaria veure't de lluny i recordar el plaer que ens proporcionarem, tot abans del després".

Eixe després és just el que va començar amb un abans, quan el remolí pujà de nou cap al nord seguint la corrent. La primera vegada que vaig pegar una tragallà d'aigua acompanyada de llàgrimes i papers mullats.

"Tot flueix, res permaneix". El remolí no tornarà, perquè el remolí és ara i sempre. El remolí és tot i rés, ara. El remolí sóc jo i és tot. Però per això màteix ja no té importància. Perquè ja sé què és. 

Potser torne experiencialment. Potser torne l'aigua en calma, la mateixa que quasi m'ofega. Potser no estiga calmada. Potser no torne. Però ja sé que no beuré més sal que vulga pinçar-me. La beuré quan jo vulga. La beuré sense espera. I faré braçada cap a les fulles quan no vulga més remolí. El meu voler. Perquè el remolí no importa i importa. Perquè el Principi de no contradicció no és i és. Perquè és allò no definit, per tant, ilimitat.

De la meua meua a mi.