Després del temps, les llistes i els
plors. Després d'ofegar-se, perdre's i reviure amb tu. Després de que una part
de mi morira. Després de tu i el teu poder. Després de perdre i no sentir
caliu. Tot després ve. Esta vegada per una fulla. Tot fou riu i aigua en aquell moment. Ja no
m'ofega. He renunciat i he surat.
Sure.
Sols m'he de mantindre fins tornar a
tenir alè. Però no, no tornaré.
El
remolí d'aigua em feia feliç a trompetons, era plaenter. Veia com es consumien
les forces; però no com anava perdent el control, fins que el vaig perdre.
Esperava i intentava que el remolí amansara, que em deixara alenar una vegada
més per poder seguir intentant-ho. Em deixà creure que alenava, però només era
una petita bombolla d'aire als meus nassos. El remolí ja no era part de mi, sols
seguia absorbint per seguir existint. Quina culpa? No hi ha culpa, sols
l'egoisme de voler existir així.
Vaig
donar una ultima braçada per eixir. Va ser una fulla, una fulla vella en la que
jugava, una fulla de la que estava ben enamorada en un sentit no plaenterament efímer.
Era un amor real, dels de sempre i per a sempre amb uns continus trompetons. Un
amor real a trompetons. Eixa fulla em va acaronar el coll mentre se m'acabava
l'aire. Eixa fulla em va fer sentir el caliu que el remolí, ja, feia temps que no
em donava. En eixos moments no recordes fulles, ni flors; sinó que solament
veus aigua i més aigua. Per totes bandes.
Eixa
braçada va anar acompanyada d'un adeu, d'un "ho sent", d'un "m'agradaria veure't
de lluny i recordar el plaer que ens proporcionarem, tot abans del després".
Eixe després és just el que va començar amb un abans, quan el remolí pujà de nou cap al nord
seguint la corrent. La primera vegada que vaig pegar una tragallà d'aigua
acompanyada de llàgrimes i papers mullats.
"Tot
flueix, res permaneix". El remolí no tornarà, perquè el remolí és ara i sempre. El remolí és tot i rés, ara. El remolí sóc jo i és tot. Però per això màteix ja no té importància. Perquè ja sé què és.
Potser torne
experiencialment. Potser torne l'aigua en calma, la mateixa que quasi m'ofega. Potser no estiga calmada. Potser no torne. Però ja sé que no beuré més sal que
vulga pinçar-me. La beuré quan jo vulga. La beuré sense espera. I faré braçada
cap a les fulles quan no vulga més remolí. El meu voler. Perquè el remolí no importa i importa. Perquè el Principi de no contradicció no és i és. Perquè és allò no definit, per tant, ilimitat.
De
la meua meua a mi.
