La huela valenciana.

Caminava amb la néta, fent gràcia incús:

   -Quin asco fa València. De veritat, ai quin merder!!
   -Pero... sí?
   -Sí hija, sí. Aquí, ahora, ya no se puede cantar:
                                        
                                                  "Es la tierra de las flores de la luz y del amor  
                                                  Valencia  
                                                  Tus mujeres todas tienen..."
   - No, no no! y dice:
                                                  "Tus mujeres todas tienen de las rosas el color   
                                                  Valencia  
                                                  Al sentir como perfuma en tus huertas el azahar"
   -Ai! que bé ho fas!!! Molt bé! Molt bé!

Quedà curiós. Els resquicis de la València podrida segueixen apareguent-me dia a dia. Que bé canta la senyora, primer. Per què li parla en castellà?

L'acompanyava al cole. La xiqueta anava d'uniforme. Les restes de la llengua a la ciutat reduides a meres expresions. Sí, és una senyora entranyable. Baixeta, camacurta, riallera... No sé més. Sols el que veig. No he escoltat molt, però això em diu moltes coses: ella és el que veig i el que no veig; segurament, està descontenta amb l'ajuntament del canvi; segurament, és de les que apreciava la neteja, parcial i per barris, de Rita; segurament la filla parla castellà per ser llengua de senyors; la neta ho fa per herència. La tossuderia és part de l'herència.

Això em fa pensar... Autoconstruir-nos després de deconstruir-nos ens fa ser lliures? Però no és eixe el mode de perdre cultura i tradicions? No. Ha de ser impossible deconstruir-nos per complet. Però en el cas de que ho fóra... Què fa que no pergam la cultura i la tradició? És impossible. La deconstrucció ha de ser selectiva. Falten els critèris. Tots sabem tot allò de l'alteritat i el que comporta. Però a la pràctica, què fa que pugam discernir?

És possible que rés tinga sentit. "Descric el que no he escrit".