La huela valenciana.

Caminava amb la néta, fent gràcia incús:

   -Quin asco fa València. De veritat, ai quin merder!!
   -Pero... sí?
   -Sí hija, sí. Aquí, ahora, ya no se puede cantar:
                                        
                                                  "Es la tierra de las flores de la luz y del amor  
                                                  Valencia  
                                                  Tus mujeres todas tienen..."
   - No, no no! y dice:
                                                  "Tus mujeres todas tienen de las rosas el color   
                                                  Valencia  
                                                  Al sentir como perfuma en tus huertas el azahar"
   -Ai! que bé ho fas!!! Molt bé! Molt bé!

Quedà curiós. Els resquicis de la València podrida segueixen apareguent-me dia a dia. Que bé canta la senyora, primer. Per què li parla en castellà?

L'acompanyava al cole. La xiqueta anava d'uniforme. Les restes de la llengua a la ciutat reduides a meres expresions. Sí, és una senyora entranyable. Baixeta, camacurta, riallera... No sé més. Sols el que veig. No he escoltat molt, però això em diu moltes coses: ella és el que veig i el que no veig; segurament, està descontenta amb l'ajuntament del canvi; segurament, és de les que apreciava la neteja, parcial i per barris, de Rita; segurament la filla parla castellà per ser llengua de senyors; la neta ho fa per herència. La tossuderia és part de l'herència.

Això em fa pensar... Autoconstruir-nos després de deconstruir-nos ens fa ser lliures? Però no és eixe el mode de perdre cultura i tradicions? No. Ha de ser impossible deconstruir-nos per complet. Però en el cas de que ho fóra... Què fa que no pergam la cultura i la tradició? És impossible. La deconstrucció ha de ser selectiva. Falten els critèris. Tots sabem tot allò de l'alteritat i el que comporta. Però a la pràctica, què fa que pugam discernir?

És possible que rés tinga sentit. "Descric el que no he escrit".

ANSIETAT

Recaure. Passa. Cada vegada menys. Hui sí. Una goteta, sols ha sigut una goteta. I del vent ha vessat, abans inclùs que arribara la gota.

Ara tinc un nuç, un nuç de corbata. M'apreta, però no hi ha altra.

I escric. Tot esperant que les lletres que ixen de la meua ment la deslliguen suau i lentament. Però per a qui escric? Estes lletres la pinsen més.

Vinc als llocs privats, estos. Però i què? Estas al cap ja. No et busque, però dessitge que tu sí. Sé fermament que no. I si ho feres sense lluitar... per a què serveix. No ho fas, ho sé. No per tu, com sí faig jo. Ho fas perquè sí, perquè la indiferència et plena. La mateixa que a mi em buidava.

No és sexe, no m'importa el sexe. Però no saps que creia que teniem. No era una amistat amb sexe. Això ho tinc. No és això. És la conjunció d'estima, sexe, temps i el que som. Tenir els ingredients junts no fa la coca. Mai ho comprengueres, ni jo al principi. Més important que una amiga? NO. Mai ho comprengueres. Les relacions no es comparen. És com allò de "a qui vols més al pare o a la mare?". Tu i jo sabem la resposta. Però no. No s'ha de comparar, no per formalismes, sinó per impossibilitat.

Penós. Penosa. Ho sé. Però i què? Què em fa ser penosa? Perdre el poder i la comprensió agena inmòbil? M'és igual, em dic. I vull creure'm.ho. Tant de bo m'ho creguera.

M'ÉS IGUAL.

El iaio està mal. Però no et necessite. M'ÉS IGUAL. El iaio ha caigut, ja no fa rés sol, no pot. M'ÉS IGUAL. Queda poc per a decidir què farem amb la iaia, però M'ÉS IGUAL.

Què anava a fer-me pensar que sobre saber-ho estaries? si no estagueres quan desaparegué el cosí. Tampoc em vas preguntar si va tornar. Però, M'ÉS IGUAL. De fet eixe dia no parares de repetir el que sóc: "Eres guapa, pero no atractiva". Qui eres?

M'ÉS IGUAL.

El espectacle, el què hi ha cara a fora, sobre tu, és el que importa. Però M'ÉS IGUAL. No preguntares perquè "no volies cagarla amb mi". No era coherent, però M'ÉS IGUAL...

PARE

La psicologia em va dir que no ho pensara. L'amistat em va dir que no estic sola. La resta fou silenci. Canviem de tema. Com va l'estudi? Què vas a fer? Quins plans tens? Silenci.

Ja estem a Desembre. Estic igual? Recorde que em digué el perill de seguir igual... Però M'ÉS IGUAL.

Ai iaio, ho intente, i no puc. Em pregunte quin és el record guiness de sentir-la, ansietat. Respira. Sols un poc més. A veure si passa.

El que fou.

Després del temps, les llistes i els plors. Després d'ofegar-se, perdre's i reviure amb tu. Després de que una part de mi morira. Després de tu i el teu poder. Després de perdre i no sentir caliu. Tot després ve. Esta vegada per una fulla. Tot fou riu i aigua en aquell moment. Ja no m'ofega. He renunciat i he surat. 

Sure. 

Sols m'he de mantindre fins tornar a tenir alè. Però no, no tornaré.

El remolí d'aigua em feia feliç a trompetons, era plaenter. Veia com es consumien les forces; però no com anava perdent el control, fins que el vaig perdre. Esperava i intentava que el remolí amansara, que em deixara alenar una vegada més per poder seguir intentant-ho. Em deixà creure que alenava, però només era una petita bombolla d'aire als meus nassos. El remolí ja no era part de mi, sols seguia absorbint per seguir existint. Quina culpa? No hi ha culpa, sols l'egoisme de voler existir així.

Vaig donar una ultima braçada per eixir. Va ser una fulla, una fulla vella en la que jugava, una fulla de la que estava ben enamorada en un sentit no plaenterament efímer. Era un amor real, dels de sempre i per a sempre amb uns continus trompetons. Un amor real a trompetons. Eixa fulla em va acaronar el coll mentre se m'acabava l'aire. Eixa fulla em va fer sentir el caliu que el remolí, ja, feia temps que no em donava. En eixos moments no recordes fulles, ni flors; sinó que solament veus aigua i més aigua. Per totes bandes.

Eixa braçada va anar acompanyada d'un adeu, d'un "ho sent", d'un "m'agradaria veure't de lluny i recordar el plaer que ens proporcionarem, tot abans del després".

Eixe després és just el que va començar amb un abans, quan el remolí pujà de nou cap al nord seguint la corrent. La primera vegada que vaig pegar una tragallà d'aigua acompanyada de llàgrimes i papers mullats.

"Tot flueix, res permaneix". El remolí no tornarà, perquè el remolí és ara i sempre. El remolí és tot i rés, ara. El remolí sóc jo i és tot. Però per això màteix ja no té importància. Perquè ja sé què és. 

Potser torne experiencialment. Potser torne l'aigua en calma, la mateixa que quasi m'ofega. Potser no estiga calmada. Potser no torne. Però ja sé que no beuré més sal que vulga pinçar-me. La beuré quan jo vulga. La beuré sense espera. I faré braçada cap a les fulles quan no vulga més remolí. El meu voler. Perquè el remolí no importa i importa. Perquè el Principi de no contradicció no és i és. Perquè és allò no definit, per tant, ilimitat.

De la meua meua a mi.

Els prejudicis de la vida.

Els dies en els quals la societat ens inunda de prejudicis, eixos dies, cada dia. Som i no som. Tot és un instant, els prejudicis de la vida.Ni rés és tan clar, ni rés és tan obscur. L'angúnia provocada per eixe tipus de gent, una mirada, una paraula, un crit o una galtada. No som rés i ho som tot. Tots estem sols, però a la vegada amb companyia. Som un rés en un tot, un rés canviant de la vida. Canvia la vida i jo em pregunte per ella. 
Somnia que un dia simplement serem,serem la pols que ofega el lladre,serem el pa del poble,serem la gespa, la pluja, la vida...

 Trossets d'una terra anomenada Florència.

Terres d'una mar nostra i sentida, on el blau i el verd ens inunda l'ànima. Terres que ens ajuden a oblidar el que podreix i fa fosca la vida.
Tornant a trobar el paladar deixat...
Canviem la vida d'un sol color que ens embolica en miralls perduts, pel parany de l'acolorida travessia.

L'efímer del moment, de la vida com a colors...